L’humà és bonic quan és just, boig, tendre, brutal, però sobretot quan necessita l’altre. Un equilibri entre el que és animal i el que és humà, una dansa entre el que és inútil i el que és bell. Tres personatges construeixen i destrueixen el present sense cap objectiu més que desafiar l’avorriment. Es coneixen tant que no necessiten parlar-ne. Habiten un món on va passar alguna cosa, però no sabem el què. Busquen dins de llaunes una mica d’això, que en compartir-se es multiplica. Una invitació a jugar indiferents a qualsevol pensament. Un moment de felicitat compartida, amb un peu en aquest món, i un altre en una terra sense temps.
